Els dubtes que el que jo he anomenat ”la via menorquina a la sostenibilitat” sigui realment un programa consistent que pugui servir de model a d’altres territoris, han augmentat molt. La crisi econòmica i els resultats electorals fan pensar que una gran part de la societat vol invertir la prioritat que s’ha donat a la conservació i que els guanys econòmics a curt termini es valoren més que les promeses de desenvolupament a llarg termini de les polítiques de conservació. Aquests canvis de l’opinió pública, quina consistència tenen? Això s’haurà de veure en el futur proper. Una de les proves claus vindrà amb la revisió del Pla Territoria Insular, prevista per al 2013. Els governants insulars, del PP,  fins i tot busquen alguna excusa legal per avançar la modificació del PTI, amb la intenció declarada de reduir dràsticament els nivells de protecció.

Tweet

Jo vull fer una reflexió: no basta que només tanquem
l’aixeta els conscients dels límits globals o la majoria de les famílies en els moments de crisi hídrica. Cal un estalvi
molt major i a llarg termini. La millor manera que l’estalvi d’aigua sigui una
pràctica generalitzada en lloc de dependre de la minoria ecologista que miram prim és que l’aigua sigui més
i més cara, tant a la ciutat com al camp. Llavors s’hi
esforçarà la majoria, especialment les empreses, que
són les que fan els nombres amb més interès.

Això, però, ens duu a un altre problema: una part
de l’aigua no pot ser un negoci sinó un dret humà, literalment,
per evitar que només els rics se la puguin permetre en la
mesura necessària. A aquest problema s’hi enfronten milions de persones cada dia en el nostre planeta. ¿Com separar aquestes dues aigües? Això ningú no ho ha resolt. I no penseu que és
un problema nou. Fixeu-vos que és el mateix que passa amb
altres béns/drets fonamentals: aliment, salut, educació,
habitatge… I ja no en parlem de l’energia!

Uns diran que la font del problema és el propi sistema
capitalista. Uns altres que el racionament o la planificació
tampoc no ho ha sabut resoldre. Uns tercers diran que la salut del
planeta exigeix un fre al creixement demogràfic o a la llarga
“se’ns morirà el malalt”. I tots tenen raó.

Però a mi m’agradaria sentir més veus que parlin de coordinar les economies del món per pujar de forma concertada els preus de l’aigua potable, de les energies fòssils, del pvc, dels productes de l’agricultura agressiva amb el medi, etc. O sigui que tot allò mal fet sigui més car i que el correcte surti millor de preu (els especialistes en diríem internalització de costos externs, impostos piguouvians o ecotaxes…). Ara és just a l’inrevés. Els que fan agricultura ecològica o introdueixen tecnologies estalviadores i netes, sobreviuen en el mercat perquè ho poden vendre més car gràcies a la minoria voluntarista que ho paga. Aquest no pot ser el futur, perquè condemna a la marginalitat les bones pràctiques.

Hem de tenir el coratge de proposar el que sabem que és necessari (sostenible ambientalment) i a la vegada la imaginació de crear els mecanismes compensatoris per no perjudicar les persones i poblacions més desfavorides (sostenible socialment).

Maó, 17 de juny de 2008.

Tweet

Jo vull fer una reflexió: no basta que només tanquem
l’aixeta els conscients dels límits globals o la majoria de les famílies en els moments de crisi hídrica. Cal un estalvi
molt major i a llarg termini. La millor manera que l’estalvi d’aigua sigui una
pràctica generalitzada en lloc de dependre de la minoria ecologista que miram prim és que l’aigua sigui més
i més cara, tant a la ciutat com al camp. Llavors s’hi
esforçarà la majoria, especialment les empreses, que
són les que fan els nombres amb més interès.

Això, però, ens duu a un altre problema: una part
de l’aigua no pot ser un negoci sinó un dret humà, literalment,
per evitar que només els rics se la puguin permetre en la
mesura necessària. A aquest problema s’hi enfronten milions de persones cada dia en el nostre planeta. ¿Com separar aquestes dues aigües? Això ningú no ho ha resolt. I no penseu que és
un problema nou. Fixeu-vos que és el mateix que passa amb
altres béns/drets fonamentals: aliment, salut, educació,
habitatge… I ja no en parlem de l’energia!

Uns diran que la font del problema és el propi sistema
capitalista. Uns altres que el racionament o la planificació
tampoc no ho ha sabut resoldre. Uns tercers diran que la salut del
planeta exigeix un fre al creixement demogràfic o a la llarga
“se’ns morirà el malalt”. I tots tenen raó.

Però a mi m’agradaria sentir més veus que parlin de coordinar les economies del món per pujar de forma concertada els preus de l’aigua potable, de les energies fòssils, del pvc, dels productes de l’agricultura agressiva amb el medi, etc. O sigui que tot allò mal fet sigui més car i que el correcte surti millor de preu (els especialistes en diríem internalització de costos externs, impostos piguouvians o ecotaxes…). Ara és just a l’inrevés. Els que fan agricultura ecològica o introdueixen tecnologies estalviadores i netes, sobreviuen en el mercat perquè ho poden vendre més car gràcies a la minoria voluntarista que ho paga. Aquest no pot ser el futur, perquè condemna a la marginalitat les bones pràctiques.

Hem de tenir el coratge de proposar el que sabem que és necessari (sostenible ambientalment) i a la vegada la imaginació de crear els mecanismes compensatoris per no perjudicar les persones i poblacions més desfavorides (sostenible socialment).

Maó, 17 de juny de 2008.

Tweet

Precisament l'altre bona notícia és que el GOB de Menorca ha vist aprovat el projecte presentat a la convocatòria de la Fundació Biodiversitat per reforçar la seva línia de promoció de contractes de custòdia del territori amb finques agràries. Aquest suport econòmic li vindrà molt bé a l'organització conservacionista per a contactar, negociar i difondre entre els pagesos menorquins els contractes voluntaris de bones pràctiques que tant poden fer per la biodiversitat, els recursos naturals i el paisatge de l'illa.

[@more@]

Tweet

En primer lloc hem d'entendre que quan parlem de paisatge ens referim a la sintesi acumulada en el temps de la relacio entre home i biosfera, entre la historia i la natura. En aquest sentit, conservacio del paisatge esta lluny de significar congelacio d'una realitat, sino la gestio responsable d'una evolucio permanent i necessaria.

En segon lloc, quan diem que l'agricultura conforma el paisatge hem de deixar clar que pot ser per a be o per a mal. D'alguna manera, pensem que el paisatge i la seva bona gestio tambe ha de ser un criteri per a jutjar les bones practiques agricoles, es a dir un criteri de sostenibilitat.

En tercer lloc, la implicacio del pagesos en un projecte com aquest requereix d'una doble motivacio, la del convenciment de treballar pel futur, per amor a la terra i la de l'estimul economic, car es just que la societat destini recursos, subvencions, en favor d'una agricultura sotmesa a la condicionalitat de les bones practiques paisatgistiques. En aquest tema, les formules de custodia del territori, com la que practica el GOB a Menorca, poden ser de gran interes.

Paisatge es qualitat de vida i tambe aposta per un futur economic viable per a les petites illes europees. Aixo es el que pensen entitats conservacionistes, organitzacions de pagesos i algunes administracions de les illes de: Wight,  Texel, Menorca, Shetlands, Isley, Malta, Xipre i les illes de l'oest d'Irlanda, com Inishbofin, que acull els participants en aquest seminari del 25 al 29 de setembre. 

Mes informacio: www.islandfarming.org

[@more@]

Tweet

És veritat que la potència d’algunes experiències que hem vist a Nova Anglaterra de vegades dóna la sensació d’estar a anys llum de distància. I tanmateix no és per tant. Jo ho analitzaria en dues parts: el marc legal i el context social. 

És evident que el marc legal de la major parts dels estats units de Nord Amèrica afavoreix la conservació privada. Per una banda de cara als propietaris: quan es signa un acord de conservació amb una entitat de custòdia reconeguda oficialment els propietaris obtenen beneficis fiscals que fan més atractiva aquesta decisió. Tot i així, no cal creure que els acords de custòdia es signen només per aquests beneficis, els quals són sempre inferiors al negoci que algun dia es podria fer amb una finca sense restriccions. La voluntat conservacionista del propietari és la clau. 

Per l’altra banda, el marc legal afavoreix el treball de les entitats de custòdia, des del moment que els acords de conservació es registren públicament i són perpetus. Els propietaris i les entitats poden canviar, però l’acord es manté i allò aconseguit no es perd. Però això no obvia que la clau segueix sent el treball altruista de les persones i de les entitats que fan custòdia, des del contacte inicial amb un terratinent fins el seguiment periòdic del compliment d’un pla de conservació de la finca. 

Per tant, més enllà del marc legal favorable, tot condueix a la força de les idees conservacionistes en el teixit social. Aquest moviment social es basa en l’alta sensibilitat de la gent pel seu paisatge. I precisament, en la meva opinió, d’això també en podem presumir a les nostres terres.  (Nota: segurament un dels factors que ajuda a canalitzar aquesta sensibilitat cap a la custòdia és la ideologia liberal dels nord americans, que els fa inconcebible que els poders públics puguin intervenir limitant els drets econòmics dels propietaris privats. En el nostre cas patim el mal contrari: davant uns valors a protegir només se’ns ocorre demanar un imperatiu públic, en lloc d’actuar directament.) 

Tota aquesta sensibilitat social i el moviment per la custòdia del territori resultant pren moltes i variades formes. Moltes més de les que imaginava en la meva primera visita a Nova Anglaterra, el 2005.

Hi ha el model bàsic. Aquest seria el constituït per una entitat local de conservació que per mitjà del treball voluntari dels seus membres (uns centenars) i potser també el d’una o dues persones contractades, va augmentant lentament la dotació de terres protegides per acords de custòdia.  Però a partir d’aquí hi ha moltes possibilitats: entitats que poden ser molt grans, d’àmbit estatal o internacional (pensem amb The Nature Conservancy, amb milions de membres, per exemple); entitats petites que es coordinen per abastar una gran regió, o tractar realitats diferents com poden ser l’agricultura, o la conservació marina; entitats que donen serveis (jurídics, logístics…) a d’altres entitats de custòdia; entitats públiques que fan custòdia amb propietaris privats; o propietats públiques de la terra que es conserven mitjançant acords amb entitats privades (com el Parc Nacional d’Acadia, a Maine). 

Tot i cap. A condició que el teixit social estigui organitzat a partir d’una idea que és ben simple: la responsabilitat col·lectiva (de la comunitat, de la societat…) amb la conservació del territori, de la natura, del patrimoni, del paisatge.  

[@more@]

Tweet

El Medomak Valley Land Trust (MVLT), l’entitat conservacionista que lidera el projecte de protegir la major part possible de la conca del riu Medomak, troba moltes dificultats per tirar endavant amb aquest objectiu. Sembla que els propietaris de terres d’aquesta zona siguin poc receptius o potser no els hi arriba una suficient voluntat de la població per preservar els valors naturals d’aquesta conca, que deu el seu nom als indis, avui desapareguts. Durant quatre dies hem recollit informació, hem contrastat opinions i al final hem procedit a una senzilla anàlisi DAFO, el resultat de la qual hem presentat en una reunió on hi han participat part de les persones entrevistades durant el procés: dirigents i propietaris vinculats al MVLT i representants dels Comitès de Conservació de tres municipis de la zona. En resum, aquesta és la situació: 

Debilitats

Fins ara s’ha pogut protegir poc territori en relació al conjunt: una quinzena d’acords de custòdia més algunes terres en propietat de MVLT que en total sumen unes 1000 ha protegides d’un territori de 40.000 ha d’extensió, amb 60 Km de riu Medomak, 15 dels quals ho són d’estuari. A la zona hi conviuen unes 30.000 persones repartides en 13 comunitats. Una debilitat és també que l’entitat de custòdia no compta amb un pla de conservació que la pugui orientar sobre les seves prioritats d’acció. Però sobretot un insuficient coneixement públic de la feina de conservació que s’està fent i dels valors naturals que acull la conca.

Amenaces

A això anterior hi podem afegir l’amenaça que suposa la manca de treball en xarxa entre les entitats de la societat civil i les institucions públiques, inclosos els municipis de la conca. Aquests darrer estant posant en marxa bones iniciatives, però mancades de coordinació entre elles. Per altra banda diferents entitats dedicades a la conservació o a l’educació ambiental corren el risc de competir entre elles per la captació de finançament, en lloc de treballar en una xarxa amb finalitat comuna. 

Fortaleses

La compensació prové de la principal fortalesa: el bon funcionament de l’entitat de custòdia, el Medomak Valley Land Trust, que compta amb unes 300 famílies membres i amb tres treballadors contractats, entre ells la Liz Petruska, la directora executiva, una persona amb capacitat provada de lideratge i facilitadora d’acords. 

Oportunitats

Però sobretot les oportunitats són moltes: la molt bona conservació dels valors naturals de la part alta de la vall i també de l’estuari i de la badia; les bones iniciatives en educació ambiental que estan en marxa; el patrimoni històric de la regió, que pot ajudar a identificar la població amb el paisatge; el fet que els sectors econòmics que més usen els recursos naturals (forestal, pesca, etc.) no s’oposen a la conservació; i fins i tot l’estat de Maine és favorable a invertir recursos econòmics en el tema, cosa no tant habitual als EUA. 

Tot això fa esperar que els avanços en conservació per mitjà de custòdia del territori s’accelerin a la conca del Medomak, especialment si hem de creure en els desigs de major coordinació entre tots els actors que hem sentit aquests dies. Potser un grup de conservacionistes estrangers, per mitjà de preguntes ingènues, pot posar en evidència un problema i estimular alguna solució. Cal construir el consens que tots saben que és necessari però que no s’ha desencadenat fins ara per la manca del diàleg. Un diàleg que aquests dies hem ajudat a provocar.

[@more@]

Tweet

Aquestes embarcacions i els ingressos de centenars de famílies s’enfrontaren a la seva total desaparició degut al col·lapse de les poblacions de bacallà. La sobre pesca, i no altra cosa, fou la causant d’aquest fet, en unes aigües, les del Golf de Maine, que abasten des de Cape Cod, a Massachusetts, fins a Nova Escòcia, a Canadà.  La llagosta ha salvat el sector pesquer, en unes dècades en que les captures i els preus no han aturat de millorar. Però segurament que l’experiència del bacallà ha deixat algunes lliçons ben apreses. La primera per part de l’administració, que ha començat a controlar el nombre màxim de llicències, és a dir d’embarcacions i de nanses, en ares a la conservació del recurs. Això s’aplica, a més, per zones, amb la clara intenció de mantenir l’activitat artesana al llarg de tot el litoral. A la reunió que vàrem mantenir a Augusta, la capital de l’estat de Maine, vàrem tenir l’oportunitat de verificar l’enfocament social que la directora del Coastal Program, Kathleen Leyden, vol imprimir a la gestió de la pesquera de llagosta, esquivant el domini de les grans empreses i renunciant als importants ingressos públics consegüents. 

Però la segona lliçó, i la més remarcable aquí, és la que demostren haver après els propis pescadors artesans, que han fet de la conservació de la pesquera no només una condició per a la viabilitat a llarg termini de la seva activitat, sinó que, sobretot, s’han basat en la conservació per a “construir comunitat”, és a dir per recobrar la identitat i la personalitat del poble, per donar cohesió social a la gent i així ajuntar voluntats cap a solucions cooperatives. Ted Hoskins, un pastor protestant, Robin Alden, una professora d’economia, Ted Ames, Dick Bridges i alguns altres pescadors emprenedors han aconseguit, en pocs anys, que Stonington sigui l’exemple a seguir per a molts altres comunitats litorals del nord-est dels Estats Units.

Aquesta custòdia marina basada en la comunitat ha fet que actualment hi hagi a Stonington: una entitat de custòdia, líder del procés, (Stonington Fisheries Alliance), un centre de serveis i recursos per a la pesca (Penobscot East Resource Center) i una entitat que promou la cooperació entre diferents comunitats que comparteixen els mateixos recursos naturals (Downeast Iniciative).  Però, a més, poden mostrar orgullosos el projecte estrella de la comunitat: el seu propi i innovador “criador” de llagostes, una instal·lació que rep les llagostes amb ous i els cria fins a un estadi en que s’alliberen novament a l’oceà, afavorint la supervivència de milers de noves llagostetes, les quals encara tardaran set anys a tenir la talla legal de captura. Tot el projecte ha estat finançat pels propis pescadors. El compromís amb la custòdia marina pot ser doncs l’estímul principal de construcció de la identitat comunitària.

En contrapartida, el reforçament de la comunitat garanteix l’èxit de la conservació, en tant que un paisatge, amb la seva específica síntesi de factors naturals i humans, troba un custodi de pes: la gent que hi viu i en viu.

[@more@]

Tweet

Però que volem dir amb “comunitat”?  Voldria que consideréssiu aquest terme com a propi de la terminologia de la custòdia. És veritat que New England té un curiós sistema de poder local, on només les ciutats tenen alcalde mentre que els pobles són dirigits per un grup de “select men”, normalment tres o cinc, i una sèrie de comitès de voluntaris. Cada any es celebra un “town meeting”, una assemblea general, on els veïns decideixen sobre les coses més importants del municipi. Són municipis petits. Maine amb 2 milions d’habitants, compta amb 450 d’aquests “towns”. Per a ells "comunitat" és això.

Però el concepte de “comunitat” és perfectament entès pels meus companys i companyes de viatge que venen d’Amèrica central i del sud. Sovint ho identifiquen amb els pobles indígenes, o amb els agrupaments de cases de pescadors. Per als nostres propòsits, el terme no és polític o administratiu, sinó de vinculació d’una població amb una terra, amb un tros del mar o de línia de costa… amb un paisatge.

Quan aquest vincle existeix, la custòdia del territori pren un vessant social i “identitari” molt important. En aquests casos, els esforços de conservació no tenen en realitat una base naturalista, sinó de supervivència d’uns valors que la gent identifica com a seus. Aquests valors són, molt sovint, el propi paisatge, entès com la síntesi entre naturalesa i història humana d’un lloc: quelcom que podem anomenar un patrimoni de la gent. Però poden ser també maneres de viure, o sigui un respecte per aquelles activitats tradicionals que els identifiquen com a poble. A l’estat de Maine hem vist molts exemples d’això. Tants… que fan pensar.

El Bruce Hazard, el director de Maine Mountain Counties Heritage, amb seu a Farmington, va demostrar tenir una ment d’ample visió del que tot això significa. Ens va parlar de les múltiples coses, tangibles i intangibles, que es poden protegir, conservar i gestionar en una zona de muntanya d’ 11.000 milles quadrades. Però sobretot de com la identificació de la gent amb aquests valors és el que crea el sentiment de responsabilitat, de comunitat.

D’aquesta manera, la custòdia, a escala molt local, es basa en els sentiments de la gent per construir la conservació, però, a la vegada, és la pròpia custòdia la que dóna a la gent el sentit de pertànyer a una comunitat.

[@more@]

Tweet

Amb el temps, el sistema dunar estava totalment malmès i tres espècies protegides d’ocells, que hi van a fer el niu durant l’estiu, estaven a punt de perdre aquesta possibilitat al llarg dels 4 km de platja. L’ Scott és un d’aquest personatges que mouen cel i terra per aconseguir allò que creuen que és el millor per a tots i des de que es va fer càrrec del “Coastal Bird Program” de la Societat Audabon de la regió, s’ha dedicat a posar d’acord l’ajuntament, els propietaris i els defensors dels ocells.

Els propietaris, una comunitat de 16 cases situades en línia al llarg del sistema, han restringit l’accés de vehicles. L’ajuntament fa unes concessions anuals als usuaris, de manera que unes 5.000 famílies paguen 40 dòlars anuals per poder tenir el dret d’aparcar el cotxe sobre la platja, però s’han delimitat els camí d’accés i una franja per a uns 300 cotxes com a màxim. Els observadors d’ocells, per la seva part, quan localitzen un niu massa a prop dels cotxes, el marquen i l’envolten d’una xarxa per a evitar accidents. 

D'aquesta manera, l’ajuntament té uns bons ingressos, els propietaris més tranquil·litat i no s’ha suprimit la possibilitat de gaudir de la platja. Una platja que en els darrers cinc anys ha guanyat 70 metros d’amplada de forma natural, gràcies a aquestes mesures de conservació de la seva morfologia. Els nius d’ocells s’hi conten per milers i l’Scott Hecker és rebut com un amic de la família a qualsevol de les cases de la zona, com vàrem poder comprovar.

[@more@]

Tweet