El passat 9 de maig vaig moderar un taller de futur a Tremp, per encàrrec de la Xarxa de Custòdia del Territori i de l’Associació Naturalista Lo Trencalòs, que vol promoure l’Estació Biològica del Pallars Jussà. Tot el cap de setmana va ploure, iniciant la fi de la sequera que ha tingut amb un ai al cor la ciutat de Barecelona aquesta primavera. Entre el divendres, anant a Tremp, i el diumenge, tornant, me va semblar que havia pujat el nivell del pantà de Sant Antoni, però potser era la il·lusió. Durant aquests mesos ha estat inevitable parlar de l’escassetat de l’aigua i, entre la bona gent que jo tinc la sort de tractar, ha primat l’actitud voluntarista: tots disposats a fer esforços i sacrificis per estalviar aigua. Un mes després, recuperats els pantans, pocs són els que encara en parlen.
Jo vull fer una reflexió: no basta que només tanquem
l’aixeta els conscients dels límits globals o la majoria de les famílies en els moments de crisi hídrica. Cal un estalvi
molt major i a llarg termini. La millor manera que l’estalvi d’aigua sigui una
pràctica generalitzada en lloc de dependre de la minoria ecologista que miram prim és que l’aigua sigui més
i més cara, tant a la ciutat com al camp. Llavors s’hi
esforçarà la majoria, especialment les empreses, que
són les que fan els nombres amb més interès.
Això, però, ens duu a un altre problema: una part
de l’aigua no pot ser un negoci sinó un dret humà, literalment,
per evitar que només els rics se la puguin permetre en la
mesura necessària. A aquest problema s’hi enfronten milions de persones cada dia en el nostre planeta. ¿Com separar aquestes dues aigües? Això ningú no ho ha resolt. I no penseu que és
un problema nou. Fixeu-vos que és el mateix que passa amb
altres béns/drets fonamentals: aliment, salut, educació,
habitatge… I ja no en parlem de l’energia!
Uns diran que la font del problema és el propi sistema
capitalista. Uns altres que el racionament o la planificació
tampoc no ho ha sabut resoldre. Uns tercers diran que la salut del
planeta exigeix un fre al creixement demogràfic o a la llarga
“se’ns morirà el malalt”. I tots tenen raó.
Però a mi m’agradaria sentir més veus que parlin de coordinar les economies del món per pujar de forma concertada els preus de l’aigua potable, de les energies fòssils, del pvc, dels productes de l’agricultura agressiva amb el medi, etc. O sigui que tot allò mal fet sigui més car i que el correcte surti millor de preu (els especialistes en diríem internalització de costos externs, impostos piguouvians o ecotaxes…). Ara és just a l’inrevés. Els que fan agricultura ecològica o introdueixen tecnologies estalviadores i netes, sobreviuen en el mercat perquè ho poden vendre més car gràcies a la minoria voluntarista que ho paga. Aquest no pot ser el futur, perquè condemna a la marginalitat les bones pràctiques.
Hem de tenir el coratge de proposar el que sabem que és necessari (sostenible ambientalment) i a la vegada la imaginació de crear els mecanismes compensatoris per no perjudicar les persones i poblacions més desfavorides (sostenible socialment).
Maó, 17 de juny de 2008.
