Un cop tornat a casa (i havent deixat passar una setmana per digerir totes les experiències acumulades en aquest viatge d’estudi) s’imposa una reflexió per tancar aquest primer capítol del meu bloc dedicat a la custòdia del territori. Quines són les coses aprofitables aquí del que sabem de la custòdia del territori (land stewardship) que es practica als EUA? Vull dir aprofitables a Menorca, Catalunya i a tota Espanya.
És veritat que la potència d’algunes experiències que hem vist a Nova Anglaterra de vegades dóna la sensació d’estar a anys llum de distància. I tanmateix no és per tant. Jo ho analitzaria en dues parts: el marc legal i el context social.
És evident que el marc legal de la major parts dels estats units de Nord Amèrica afavoreix la conservació privada. Per una banda de cara als propietaris: quan es signa un acord de conservació amb una entitat de custòdia reconeguda oficialment els propietaris obtenen beneficis fiscals que fan més atractiva aquesta decisió. Tot i així, no cal creure que els acords de custòdia es signen només per aquests beneficis, els quals són sempre inferiors al negoci que algun dia es podria fer amb una finca sense restriccions. La voluntat conservacionista del propietari és la clau.
Per l’altra banda, el marc legal afavoreix el treball de les entitats de custòdia, des del moment que els acords de conservació es registren públicament i són perpetus. Els propietaris i les entitats poden canviar, però l’acord es manté i allò aconseguit no es perd. Però això no obvia que la clau segueix sent el treball altruista de les persones i de les entitats que fan custòdia, des del contacte inicial amb un terratinent fins el seguiment periòdic del compliment d’un pla de conservació de la finca.
Per tant, més enllà del marc legal favorable, tot condueix a la força de les idees conservacionistes en el teixit social. Aquest moviment social es basa en l’alta sensibilitat de la gent pel seu paisatge. I precisament, en la meva opinió, d’això també en podem presumir a les nostres terres. (Nota: segurament un dels factors que ajuda a canalitzar aquesta sensibilitat cap a la custòdia és la ideologia liberal dels nord americans, que els fa inconcebible que els poders públics puguin intervenir limitant els drets econòmics dels propietaris privats. En el nostre cas patim el mal contrari: davant uns valors a protegir només se’ns ocorre demanar un imperatiu públic, en lloc d’actuar directament.)
Tota aquesta sensibilitat social i el moviment per la custòdia del territori resultant pren moltes i variades formes. Moltes més de les que imaginava en la meva primera visita a Nova Anglaterra, el 2005.
Hi ha el model bàsic. Aquest seria el constituït per una entitat local de conservació que per mitjà del treball voluntari dels seus membres (uns centenars) i potser també el d’una o dues persones contractades, va augmentant lentament la dotació de terres protegides per acords de custòdia. Però a partir d’aquí hi ha moltes possibilitats: entitats que poden ser molt grans, d’àmbit estatal o internacional (pensem amb The Nature Conservancy, amb milions de membres, per exemple); entitats petites que es coordinen per abastar una gran regió, o tractar realitats diferents com poden ser l’agricultura, o la conservació marina; entitats que donen serveis (jurídics, logístics…) a d’altres entitats de custòdia; entitats públiques que fan custòdia amb propietaris privats; o propietats públiques de la terra que es conserven mitjançant acords amb entitats privades (com el Parc Nacional d’Acadia, a Maine).
Tot i cap. A condició que el teixit social estigui organitzat a partir d’una idea que és ben simple: la responsabilitat col·lectiva (de la comunitat, de la societat…) amb la conservació del territori, de la natura, del patrimoni, del paisatge.
[@more@]
