A Stonington, un poble d’uns mil habitants, situat a l’est de l’estuari del Penobscot, hi trobem un altre exemple impressionant de la conservació que es pot fer des de baix, a partir de formes de custòdia que es basen en la voluntat d’una comunitat humana de preservar un “modus vivendi” en relació a un paisatge; és a dir la valoració col·lectiva de les formes tradicionals d’aprofitament dels recursos naturals del lloc, amb les innovacions més convenients per a la seva sostenibilitat. Estem parlant d’una gent que s’ha dedicat durant generacions a la pesca amb arts menors del bacallà.
Aquestes embarcacions i els ingressos de centenars de famílies s’enfrontaren a la seva total desaparició degut al col·lapse de les poblacions de bacallà. La sobre pesca, i no altra cosa, fou la causant d’aquest fet, en unes aigües, les del Golf de Maine, que abasten des de Cape Cod, a Massachusetts, fins a Nova Escòcia, a Canadà. La llagosta ha salvat el sector pesquer, en unes dècades en que les captures i els preus no han aturat de millorar. Però segurament que l’experiència del bacallà ha deixat algunes lliçons ben apreses. La primera per part de l’administració, que ha començat a controlar el nombre màxim de llicències, és a dir d’embarcacions i de nanses, en ares a la conservació del recurs. Això s’aplica, a més, per zones, amb la clara intenció de mantenir l’activitat artesana al llarg de tot el litoral. A la reunió que vàrem mantenir a Augusta, la capital de l’estat de Maine, vàrem tenir l’oportunitat de verificar l’enfocament social que la directora del Coastal Program, Kathleen Leyden, vol imprimir a la gestió de la pesquera de llagosta, esquivant el domini de les grans empreses i renunciant als importants ingressos públics consegüents.
Però la segona lliçó, i la més remarcable aquí, és la que demostren haver après els propis pescadors artesans, que han fet de la conservació de la pesquera no només una condició per a la viabilitat a llarg termini de la seva activitat, sinó que, sobretot, s’han basat en la conservació per a “construir comunitat”, és a dir per recobrar la identitat i la personalitat del poble, per donar cohesió social a la gent i així ajuntar voluntats cap a solucions cooperatives. Ted Hoskins, un pastor protestant, Robin Alden, una professora d’economia, Ted Ames, Dick Bridges i alguns altres pescadors emprenedors han aconseguit, en pocs anys, que Stonington sigui l’exemple a seguir per a molts altres comunitats litorals del nord-est dels Estats Units.
Aquesta custòdia marina basada en la comunitat ha fet que actualment hi hagi a Stonington: una entitat de custòdia, líder del procés, (Stonington Fisheries Alliance), un centre de serveis i recursos per a la pesca (Penobscot East Resource Center) i una entitat que promou la cooperació entre diferents comunitats que comparteixen els mateixos recursos naturals (Downeast Iniciative). Però, a més, poden mostrar orgullosos el projecte estrella de la comunitat: el seu propi i innovador “criador” de llagostes, una instal·lació que rep les llagostes amb ous i els cria fins a un estadi en que s’alliberen novament a l’oceà, afavorint la supervivència de milers de noves llagostetes, les quals encara tardaran set anys a tenir la talla legal de captura. Tot el projecte ha estat finançat pels propis pescadors. El compromís amb la custòdia marina pot ser doncs l’estímul principal de construcció de la identitat comunitària.
En contrapartida, el reforçament de la comunitat garanteix l’èxit de la conservació, en tant que un paisatge, amb la seva específica síntesi de factors naturals i humans, troba un custodi de pes: la gent que hi viu i en viu.
[@more@]
